Una història d'amor

Està tot fosc, sol en una habitació, amb una espelma que crema. L'única llum que il·lumina l'habitació, i el meu esperit poc a poc es va apagant. Me la miro de sobte intensament. Vaig recordant... aquella noia que em va trencar el cor, jo l'estimava, i ella... deixem-ho en que en el fons tambè però mai m'ho va demostrar. Però que en conèixer a en Daniel, em va abandonar per sempre en un món d'ombres i esperits, que em torturen cada nit. Em provoquen inseguretat, i falta d'autoestima. Quí sóc?, Qué i faig en aquest món? Com és possible que ella m'hagi destrossat tant? He d'aixecar el cap i mirar endavant. Poc a poc anar fent camí, però tinc una espina clavada al cor, que em frena. És ella. La necessito. Poc a poc l'espelma és va apagant. Corre, acaba de recordar et queda poc temps, penso...

Aquella última nit junts, al jardí del poble, mirant les estrelles i parlant de la vida. Van sorgir molts temes apassionants, les paraules fluien de forma innata, semblava que havíem arreglat el món. Un estrella fugaç va trencar la conversa, i ens besàrem intensament. Allò era la meva vida. Però poc a poc és va anar esfumant de les meves mans, igual que aquella estrella fugaç. De cop em va deixar de contestar els missatges i d'agafar-me el móbil. Fins que un día me la vaig trobar passajant pel carrer, agafada de la má d'un noi el qual no coneixia. I que en vaig acabar sabent bastant, mitjançant Facebook, i un antic amic seu.

A l'espelma li debien quedar com a molt 2 minuts...

Encara recordo aquella cara tan fina i dolça. Aquella veu amb tant sensibilitat. Que em ressonava totes les nits al cap. Aquells ulls que imposaven tant d'amor. I que et deien un sincer: T'estimo. Aquells llavis tan fins i tendres que quan és creuaven amb els teus era un ball de la passió amb la tendressa, i el caramel en la teva boca. I finalment quan estaven junts sentites aquell batec poderós i apassionat sota el seu pit. Era meva... Ara nomès em queden records llunyans. Que em porten a l'incertessa, i el dolor.

L'espelma es va apagant , em queden uns últims segons per disfrutar dels teus records. I unes últimes paraules que dedicar-te. Seré breu, perquè em queda poc temps i no vull molestar. Simplement, que una vegada vaig mirar al cel i em vaig enamorar de l'estrella més bonica que hi havia. Jo vaig fer tot el possible per arribar fins a ella, i conquerir-la. Quan la vaig tenir no en vaig poder gaudir massa temps, però el temps que en vaig poder gaudir va ser la meva vida. Fins que el meu cor va ser trencat a trossos, que ara volen sense rumb en busca de l'estrella perduda que el va abandonar.

Ara si l'espelma s'apagat i et dic adéu i gràcies per tot amb un somriure i els ulls llagrimosos.