miércoles, 22 de enero de 2014

Re descubriendo el reino de Cupido

Los ángeles espantan las viejas musas del pasado esta noche,
El negro desparece del cielo, y se convierte en un mar de colores
Hemos dibujado sonrisas sobre el dolor de nuestros corazones,
El viento se lleva nuestras lágrimas lentamente, somos felices de nuevo

Jugando con la oscuridad, riéndonos del dolor, salió el sol
nos encontramos en un mar de dudas y rencor, esperando nuestro barco
rescatando viejas historias en el fondo del armario, entre vestidos desgarrados
no fue cosa de santos ni de dioses, algunos lo quieren llamar destino.

Las memorias del pasado se reencuentran bajo mis pies
viejos conocidos que vuelven a entrar en mi mente,
sus cartas arden en su ventana, mientras mi mano escribe de nuevas

De golpe vuelves a ser el de antes, conduciendo rumbo al reino de Cupido
allí dónde llueven pétalos de rosa, y dónde nunca se pone el sol.
Con este traje que tanto te sienta, y la misma corbata rosa de todos los domingos.


martes, 21 de enero de 2014

City of freedom

                                   
                                                             Dibuix: Anna Cabi



The birds fly, in the boulevard of memories 
Freedom burns, through the floor, 
While we are singin songs of hope
in our promise land,where the sun never sets. 
Rise all the hands together, and touch the sky 
We can build a better world with our hands, 
where the pain don't exist, where the tears became smiles 
Just listen your heart, and sing with us. 

domingo, 12 de enero de 2014

Carta a un bon amic

Estimat amic, aquesta no és una carta qualsevol. Quan l'obris veuras que hi ha quelcom diferent.
Resulta que l'altre día, hem vaig assentar al llit i vaig veure que en un prestatge hi havia un llibre, anomenat, La suerte de tener un buen amigo. Hem va cridar l'atenció i el vaig començar a fullejar. Resulta que en aquest llibre explicava l'història de dos amics, inseparables, i que havien estat junts, fins a la mort. Parlava d'alguns moments que s'havien enfadat, però tambè nombrava els grans moments que havien passat junts. Aquells petits bocins que sense ells, l'amistat seria com un arbre sense fulles.
Ara ja deus començar a saber per on va la cosa, oi? Bé si encara no ho acabes de descobrir, seguiré explicant.
Doncs resulta que aquest llibre em va fer recordar els nostres bons moments, estirats a la gespa del parc, parlant d'aquella noia que ens tornava bojos als dos, i que el poca vergonya d'en Pau, se'n en va endur, aquelles festes majors, que ens haviem passat donant voltes i voltes pels carrers, i cantant aquelles cançons que tant ens agradaven, o les vegades que haviem anat als grans magatzem a comprar alguna cosa, i sempre sortiem amb alguna cosa a la butxaca que no haviem pagat. Quins temps aquells.
Si avanço una mica més endevant, recordo les tardes que haviem anat a pescar junts al llac, ens haviem emportat unes quantes carpes oi? I recordes aquelles tarda que vam complir un récord i vam pescar quinze carpes, que desprès ho vam anar a celebrar, sopant amb la Maria i la Mireia?
Tambè vaig recordar les nostres xarrades sobre el món. Parlavem d'economia i de política principalment. Tu sempre em deies: Ja et dic jo, que tal com anem, ara que tothom gasta més del que té, acabarem en un crisi, històrica. I jo innocent de mí et contestava: Au va home però que dius, no veus que l'economia encara ha de creixer més. Innocent de mí!
Llegint el llibre, vaig recordar una nit, que tornàvem de veure el Barça a la Copa del Rei, contra l'Athletic de Bilbao. Aquella nit, el Barça va guanyar, i ho vam voler anar a celebrar, jo vaig veure més del compte, i desprès vaig agafar el cotxe per tornar cap a Barcelona. Vaig perdre el control del cotxe, i vam xocar contra un camió. Ara desprès d'un any, he decidit que era el moment d'escriure't. Si sabèssis les vegades que hi he pensat: Tant de bo haguès sigut jo el que m'en haguès anat, jo en sóc el culpable per tant em tocava a mi. Però per molt que ho hagi pensat, suplicat i resat, Déu no ens ha intercanviat els llocs. Per tant voldria agrair-te, els grans moments que vam passar junts, tot el que vam riure i viure, les pors i engoxies que vam patir i compartir, i sobretot, que em fessis feliç.
Ah i ja me'n oblidaba, recordes aquella pomera que vam plantar junts? Si? Doncs ahir em vaig menjar les primeres pomes. I com un petit obsequi he decidit enviar-te'n una juntament amb aquesta carta.

D'un bon amic.  

Mis Colegas

Esta mañana te sientes solo
fatigado de tu propia vida
crees que todo es una mierda
y no puedes escapar de aquí
Consideras que no eres nada
y que estás atrapado dentro de ti
Chicas que se te van
Y oportunidades que pierdes.

Mis colegas , están ahí, ya no tengo miedo
tardes de risas, noches de diversión
Sueños que compartimos y viejas historias
Mis colegas no se irán.

Aquellos interminables recuerdos
y los largos paseos en coche,
Sombreros y guitarras,
aquellas chicas que nos jodían
maldiciendo las injusticias del mundo
creyendo en la revolución
y desenmascarando a todo el pueblo
esas charlas junto al fuego.

Mis colegas , están ahí, ya no tengo miedo
tardes de risas, noches de diversión
Sueños que compartimos y viejas historias

Mis colegas no se irán.  

sábado, 4 de enero de 2014

Si tuviera alas

Si tuviera alas, volaría hasta poder tocar el sol. Sentir la libertad en las palmas de mi manos. Quiero que la energía del sol, recurra todo mi cuerpo hasta que me eleve a la dimensión más superior. Que su luz ilumine el camino de mi vida, y deshaga las nubes de mi cerebro. Que mis decisiones sean las correctas otra vez, y que el miedo desaparezca de mi corazón.
Si tuviera alas subiría a los montes de la libertad solo para poder levantar las manos ante el mundo, y sentir el aire frio rozando mis mejillas, olvidarme de todos mis problemas para un momento y solo sentir la fuerza de la naturaleza a mi lado, y la unión de dos seres divinos en un momento. Tirarme al vació flotando en el aire y no poder parar de reír, porqué vuelvo a creer en mi.
Si tuviera alas, volaría a contracorriente de mí vida y rompería toda la rutina, y todas mis ataduras, y me dedicaría a recorrer el mundo sin rumbo alguno, a descubrir los lugares que me presenta el destino. Disfrutar de cada brisa de aire nueva, y cantar canciones junto los pájaros desde a lo más profundo de mi alma.
Bolsillos llenos de sonrisa en lugar de dinero. Sonrisas que regalar y lagrimas enterradas en los baúles del olvido.

Recuerdos que yacen en la cama de la reconciliación cuando tu perfume se ha escapado ya por la ventana y mi felicidad ha vuelto por la puerta principal.